El meu part (vol. II)///Mi parto (vol. II)
El fruit del meu part ;) |
[CAT] Abans d’anar a l’hospital
vam tornar a tenir l’etern debat. Hospital Arnau de Vilanova de Lleida (a 5
minuts caminant de casa) o Hospital d’Igualada? L’un era la comoditat elevada a
la màxima potència, l’altre, el d’Igualada, implicava tenir un part
respectadíssim en un hospital petit i molt conscienciat amb l’atenció al part
natural.
La por de no arribar a temps, i la comoditat de tenir-ho al costat de
casa, per un cop la Neus ja hagués nascut, va acabar fent-nos decantar per
l’Arnau. Vam arribar a l’hospital a quarts d’onze. Quan ens van passar a boxes,
a la planta de maternitat, jo encara em trobava bé, el que feia que el meu home
pensés que ens enviarien a casa. Per això, casi cau de cul a terra quan li van
dir que ja podia passar. La cosa anava ràpida! Quan em van fer el primer tacte,
jo ja estava de 5 cm i mig. Vaig cometre l’error més gran del dia, dient que
tampoc n’hi havia per tant. Aaaaaai, el karma, el que em tenia reservat...Volia
un part natural, i vaig decidir seguir per aquest camí. Fins que vaig estar de
8 cm, la cosa va ser relativament tranquil·la. El meu home em feia aire amb un
ventiladoret connectat al mòbil, que havíem comprat a Tailàndia, i era dels
pocs gadgets que encara funcionaven. Això em va anar de meravella. Respecte els
massatges que tant parlen a les classes prepart...Jo no podia tolerar que em
toquessin. Només volia aire. Com que no duia l’epidural, em movia al voltant
del llit per suportar millor les contraccions. Un llevador una mica estúpid em
va dir que al moure’m se’m movien els monitors i que no podien controlar la
nena. Em va amenaçar amb posar-me monitors interns, i finalment, les meves dues
llevadores em van explicar el que implicava. Ruptura de bossa d’aigües (més
dolor, però part més ràpid) i poder-me moure lliurement, al portar els monitors
directament a dins. Vaig acceptar, i efectivament, tot es va accelerar. Per
cert, que et trenquin la bossa d’aigües no fa mal, però és ASQUERÓS! Com
anar-te pixant per etapes, i sense poder-ho controlar! Als 8-9 cm vaig començar
a demanar l’epidural -llegeixi’s xisclar demanant-la-, però els dos quiròfans
estaven ocupats per parts...I no va ser possible! Així que quan els dos
quiròfans van estar preparats, ja em van dir que potser no em valia la pena.
Vaig decidir fer l’esforç, i en poc em van dur a la sala de parts, on jo ja
estava empenyent com si s’acabés el món. El dolor era...diferent a tot, i el
cansament començava a ser més que evident. Va resultar que la Neus venia mirant
enlaire, i per tant, amb més superfície, pel que el part era molt més
complicat. En dues ocasions van intentar girar la nena, però quan ja la tenien
girada, se’ls escapava i tornava a pujar cap a dalt. Allò dels pisos que
t’expliquen...I penses, coi, doncs que agafi un ascensor! Finalment, la nena va
sortir com ella va voler, mirant enlaire, i a mi em van haver de fer
episiotomia (i força gran, per l’estona que van estar sargint després...Recordo
amb claredat que vaig renyar les llevadores perquè em pensava que tornaven a
intentar girar la nena, i que em feia molt mal...I em van respondre rient que
elles no estaven fent res, que era el cap de la nena coronant!
Primer moment pell a pell |
El moment de
veure que ja està, que ja has parit i ja coneixes la teva filla...Va ser espectacular.
El pell amb pell el vam fer ja a quiròfan, mentre a mi em feien una manta
patchwork allà baix, que s’hi van estar estona. I conte contat, conte explicat!
Un altre dia, el malson del meu postpart!
R
El campió del meu marit! |
J
El fruto de mi parto ;) |
[ESP] Antes de ir al hospital volvimos a tener el eterno debate. ¿Hospital Arnau de Vilanova de Lleida (a 5 minutos andando de casa) o Hospital de Igualada? Uno era la comodidad elevada a la máxima potencia, el otro, el de Igualada, implicaba tener un parto respetadísimo en un hospital pequeño y muy concienciado con la atención al parto natural.
El miedo de no llegar a tiempo,
y la comodidad de tenerlo al lado de casa, cuando Neus ya hubiera nacido,
terminó decantándonos por el Arnau, en Lleida. Llegamos al hospital a las diez
y media. Cuando nos pasaron a boxes, en la planta de maternidad, yo todavía me
encontraba bien, lo que hacía que mi marido pensara que nos enviarían de vuelta
a casa. Así que… se quedó patidifuso cuando le dijeron que ya podía pasar. ¡La
cosa iba rápida! Cuando me hicieron el primer tacto, yo ya estaba de 5 cm y
medio. Y ahí cometí el error más grande del día, diciendo que tampoco había
para tanto. AAAAAAAYY, el karma, lo que me tenía reservado ... Quería un parto
natural, y decidí seguir por este camino. Hasta que estuve de 8 cm, el tema fue
relativamente tranquilo. Mi marido me echaba aire con un ventiladorcillo
conectado al móvil, que habíamos comprado en Tailandia, y era de los pocos
gadgets que todavía funcionaban. Esto me fue de maravilla. Respecto a los
masajes de los que tanto hablan en las clases preparto ... Yo no podía tolerar
que me tocaran. Sólo quería aire. Como no llevaba la epidural, me movía
alrededor de la cama para soportar mejor las contracciones. Un comadrón bastante estúpido me dijo que al moverme se me
movían los monitores y que no podían controlar el latido de la niña. Me amenazó
con ponerme monitores internos, y finalmente, mis dos comadronas me explicaron
lo que implicaba. Rotura de bolsa de aguas (más dolor, pero parte más rápido) y
poder moverme libremente, al llevar los monitores directamente dentro. Acepté,
y efectivamente, todo se aceleró. Por cierto, que te rompan la bolsa de aguas
no duele, ¡pero es ASQUEROSO! Vendría a ser como irte meando por etapas, ¡y sin
poderlo controlar! A los 8-9 cm empecé a pedir la epidural -léase a chillar
suplicándola-, pero los dos quirófanos estaban ocupados por partos ... ¡Y no
fue posible! Así que cuando los dos quirófanos estuvieron preparados, me
dijeron que quizás no me valía la pena. Decidí hacer el esfuerzo, y en poco me
llevaron a la sala de partos, donde yo ya empujé como si se acabara el mundo.
El dolor era... diferente a todo, y el cansancio empezaba a ser más que
evidente. Resultó que Neus venía mirando hacia arriba, y por tanto, con más
superficie, por lo que el parto era mucho más complicado. En dos ocasiones
intentaron girar la niña, pero cuando ya la tenían girada, se les escapaba y
volvía a subir hacia arriba. Lo de los pisos que te cuentan ... ¡Y piensas,
coño, pues que coja un ascensor! Finalmente, la niña salió como a ella le vino
en gana, mirando hacia arriba, y a mí me tuvieron que hacer episiotomía (y
bastante importante, por el tiempo que estuvieron zurciendo después... Recuerdo
con claridad que reñí a las matronas porque pensaba que volvían a intentar
girar la niña, y que me dolía mucho ... y me respondieron riéndose, que ellas
no estaban haciendo nada, ¡que era la cabeza de la niña coronando!
Primer momento piel con piel |
El momento
de ver que ya está, que ya has parido y ya conoces a tu hija ... fue
espectacular. El piel con piel lo hicimos ya en quirófano, mientras a mí me
hacían una manta patchwork allí abajo, que se estuvieron un buen rato. Y
colorín colorado, ¡este cuento se ha acabado! Otro día, la pesadilla de mi
posparto!
El campeón de mi marido |
Alucino con que llegaras andando dilatada de 5cm y medio! Yo tarde 48h de inducción para dilatar apenas 3cm y dolía tanto que no podía ni andar, ni moverme y ni casi respirar xDDD En fin, lo importante es que al final todo salió bien, y ahora tenemos a nuestras pequeñas maravillas con nosotras :)
ResponElimina