Projecte Mama

El fruit del meu part ;) [CAT] Abans d’anar a l’hospital vam tornar a tenir l’etern debat. Hospital Arnau de Vilanova de Lleida (a 5 minuts caminant de casa) o Hospital d’Igualada? L’un era la comoditat elevada a la màxima potència, l’altre, el d’Igualada, implicava tenir un part respectadíssim en un hospital petit i molt conscienciat amb l’atenció al part natural.  La por de no arribar a temps, i la comoditat de tenir-ho al costat de casa, per un cop la Neus ja hagués nascut, va acabar fent-nos decantar per l’Arnau. Vam arribar a l’hospital a quarts d’onze. Quan ens van passar a boxes, a la planta de maternitat, jo encara em trobava bé, el que feia que el meu home pensés que ens enviarien a casa. Per això, casi cau de cul a terra quan li van dir que ja podia passar. La cosa anava ràpida! Quan em van fer el primer tacte, jo ja estava de 5 cm i mig. Vaig cometre l’error més gran del dia, dient que tampoc n’hi havia per tant. Aaaaaai, el karma, el que em tenia reservat...Volia un

[CAT] Final de l’embaràs. Últimes setmanes, panxa immensa, no veure’s els peus, i LA frase : que tinguis una horeta curta. Parlis amb qui parlis, i et trobis amb qui et trobis, tothom et diu això! En el meu cas, recordo que la llevadora ens deia: en realitat, no és tan bon desig...En un part curt, el cos té menys temps d’acostumar-se al dolor, el notes més. Suposo que tot depèn de com t’ho miris. El meu part va ser força ràpid per ser una primípara.  Última foto amb bombo! ;) Ja arribats a l'hospital! Vaig entrar a l’hospital a quarts d’onze, i la Neus naixia a les 17.40 d’un calorós 29 de juliol. El dia anterior, divendres, vaig anar a caminar amb el gos per accelerar el tema. Portava uns dies que tenia ganes de parir  (manera fina de dir que n'estava fins el capdamunt de no veure'm ni el ****, ni els peus) . Seguia trobant-me bé, però no em feia cap gràcia que em provoquessin el part, i havia sortit de comptes feia només 4 dies -però notava els metges de la

[CAT] Quan et quedes embarassada i tens prèviament un gos, molta gent et pregunta: “i no et fa por?” O “no pateixes que el gos pugui fer mal al petit/a?” .  En el meu cas, el meu gos ha estat sempre molt nerviós, i l’hem mimat moltíssim. Com diria l’ensinistrador que ens està ajudant ara, l’hem humanitzat. S’estira al sofà amb nosaltres, li agrada estar sempre acompanyat...Així que les probabilitats que tingués gelos eren elevades.  Però la realitat és que el Floc, el rei destronat, ha reaccionat de meravella a l’arribada de la Neus. Segueix sent una cabra boja, però amb la nena no tenim cap problema. La llepa, li llepa els peus, la va a veure quan la sent plorar...i fins i tot, quan la petita està mamant, molts cops s’estira amb mi, per fer-nos companyia -o per rebre mimitos amb la meva mà lliure-. De totes maneres, abans que la Neus nasqués, vam seguir algunes pautes amb un etòleg. Algunes d’elles són de lògica, d’altres, em van sorprendre. Us deixo les pautes que